Biennale di Architectura di Venezia

Una dita diu: «Qui vol fer alguna cosa troba la manera, i qui no, troba les excuses». Seguint-la al peu de la lletra, la celebració de l'aniversari d'un amic ha estat el vehicle perfecte per absentar-nos un parell de dies de les nostres atrafegades tasques quotidianes i trobar-nos en un dels esdeveniments més importants de la comunitat arquitectònica: la Biennale di Architettura di Venezia.

Malgrat les expectatives i la il·lusió, el primer dia va ser una mica frustrant. Vam sortir d'«I Giardini Publici» preguntant-nos: Aquesta Biennal va realment d'Arquitectura? Els pavellons nacionals als jardins públics, allotjats en edificis construïts a la segona meitat del segle passat, acullen països com França, Alemanya, Japó, Espanya, Regne Unit, Finlàndia, Noruega/Suècia… Alguns d'ells mereixen una visita per la seva arquitectura, independentment del contingut de la mostra.

Al pavelló de la llibreria Electa, dissenyat per James F. Stirling el 1991, ens va fascinar com incorpora la llum natural a l'interior.

Pavelló de la llibreria Electa

Vam trobar que algunes propostes dels pavellons nacionals tenen un cert atractiu «artístic», però en la majoria hi vam trobar a faltar un enfocament més directe en Arquitectura. Molts països europeus articulen la seva exposició a manera de denúncia: Alemanya sobre la quantitat de residus en la construcció amb un títol que diu «Open for Maintenance»

Pavelló d'Alemanya: Open for maintenance.

Denúncia sobre el malbaratament d'energia perquè els aliments es produeixin, mantinguin i viatgin fins als consumidors (Espanya).

Denúncia sobre la crisi de refugiats, a través de cinc obres d'immigrants al Regne Unit. Per cert, algunes d'elles molt interessants…

Mostra pavelló Regne Unit

Coincidim amb tots aquests països, que en el sector de l'Arquitectura (construcció) fa molt de temps que fem unes quantes coses força malament, i que aquestes trobades mundials i «no comercials» són el lloc perfecte per promoure el debat i la reflexió. Però ens hauria encantat trobar aquestes crítiques acompanyades d'una proposta constructiva sobre quin hauria de ser el camí que ha de seguir l'arquitectura en països tan industrialitzats i densos com els europeus.

Estic segura que a Europa hi ha moltes propostes d'arquitectura (tot just estrenades o en procés de disseny) dignes de mostrar-se que serien capaces d'articular un discurs entorn de l'arquitectura. I em resisteixo a pensar que l'Arquitectura només és un monstre que destrueix el planeta i produeix mala consciència.

Per fortuna, el segon dia va ser una grata sorpresa amb bon disseny expositiu i relats arquitectònics interessants.

Sevince Bayrak i Oral Göktas, de l'estudi So? Architecture and Ideas, van ser seleccionats com a curadors del pavelló de Turquia. Sota el nom «Ghost Stories: Carrier Bag Theory of Architecture», van mostrar com els arquitectes podem transformar edificis en lloc d'enderrocar-los, revelant propostes esperançadores per al futur.

Sens dubte aquest tema ens interessa especialment, pel que significa reutilitzar contenidors arquitectònics existents, des del punt de vista de l'aprofitament de recursos, i per abordar el problema contemporani de la construcció històrica amenaçada per l'obsolescència. Però és que, a més, el muntatge i la narrativa estan especialment ben dissenyats i lligats.

Molta bibliografia l'acompanya amb solvència tècnica, i els exemples de la mostra van des de petites construccions fins a d'altres d'escala urbana.

El pavelló d'Argentina, en sintonia amb el tema plantejat pel títol de la Biennal «el laboratori del futur», reflexiona sobre «el futur de l'aigua» com a recurs imprescindible per a la vida de l'home, i la seva relació i impacte amb l'arquitectura.

Vint termes relacionats amb l'aigua ofereixen una pinzellada de fotografies d'Arquitectura argentina, posant de manifest la relació entre l'aigua potable i les disciplines arquitectòniques i urbanístiques, i promovent una reflexió sobre accions futures.

Segons la nostra opinió, l'estrella de la mostra podria ser la Xina, que sota el tema «Renovació: una narrativa simbiòtica», i amb una estètica molt suggeridora, presenta 40 tòtems il·luminats (blancs i vermells) que destaquen en un espai industrial en penombra. I a través d'ells ens explica el desenvolupament urbà i rural del país mitjançant maquetes i fotografies.

La mostra ofereix una retrospectiva als 40 anys d'urbanització de Xangai, on es va produir una paradoxa fascinant i poc comuna: la població va augmentar d'11 a 25 milions i, alhora, l'espai lliure per càpita va augmentar de 4,5 a 37,4.

La proposta xinesa explica aquesta evolució a través d'intervencions urbanístiques a la ciutat de Xangai, ben narrades i amb material de suport esplèndidament construït.

Pavelló xinès: "Renovació: una narrativa simbiòtica"

Una altra exposició que ens va encantar va ser el conjunt de projectes impressionants d'Adjaye Associates: el que més ens va emocionar és el pavelló triangular que s'alça als afores del recinte històric de l'Arsenale. Un prisma triangular, que genera un captivador joc de llums i ombres, que envolta l'espai en una serena atmosfera forestal, i permet veure el canal a través dels intricats intersticis de fusta.

La instal·lació no només ofereix un espai per a la contemplació i el descans, sinó que també serveix com un espai versàtil per a esdeveniments i reunions amb els propòsits més diversos.

David Adjaye presenta "The kwaee" a la Biennale di Architectura di Venezia.

David Ajaye presenta "The kwaee" a la Biennale di Architectura di Venezia.

Siguin quines siguin les qüestions socials, polítiques o morals que es vulguin abordar, creiem que la manera de mostrar-les en una Biennal d'Arquitectura hauria de ser amb Arquitectura.

La Biennal de Venècia s'ha forjat al llarg dels anys una posició inigualable com a primera trobada mundial d'arquitectura. Desitgem de tot cor que d'aquí a dos anys es puguin veure més obres d'arquitectura que no converteixin l'esdeveniment en una cosa diferent.

En els nostres plans hi ha trobar una excusa que d'aquí a un parell d'anys ens traslladi un altre cop fins allà. Hem de veure com evoluciona la nostra estimada Biennale. I, per descomptat, visitar Venècia sempre resulta un plaer!

Fins a la propera, Venezia!